La propera cita electoral del 9 de març servirà fonamentalment perquè els catalans coneguem el nom i el tarannà del nostre nou captor. En cap cas, ni tant sols en el supòsit que tot el poble català unànimement escollís una única opció realment rupturista no hi hauria res a fer, i això amb una llei electoral que des del centralisme fa anys que es critica per un suposat excés de poder dels partits petits, és a dir, dels partits nacionalistes perifèrics.
Actualment, la realitat legal de l’Estat espanyol no permet canvis consistents, d’aquells que modifiquen significativament l’estructura de l’Estat. Sense la presència del Partit Popular; això és tant com dir que la situació jurídico-política no pot oferir canvis estructurals sense el beneplàcit dels hereus del franquisme. I aquest fet, sembla que persistirà al llarg, si més no, d’unes quantes dècades; a trets generals això implica manteniment de la monarquia i bloqueig de la constitució pel que fa al centralisme de l’Estat, al paper de l’exèrcit, i a l’actual model autonomista. Així doncs, les cartes estan donades, i els catalans hi tenim poc a dir i a decidir.
Lamentablement, la situació del país no és gaire esperançadora. La presència a l’Estat d’un president amb cara amable no ha canviat gaire les coses. Tenim un Estatut que, un cop rebaixat a cada cantonada que ha trobat des del Palau de la Generalitat fins als passadissos de la Moncloa, no està clar que es pugui posar en marxa total o parcialment. Una part important dels famosos papers de Salamanca encara estan en mans dels botxins. Les balances fiscals estan per publicar. I la situació de les inversions de l’Estat ha deixat el país lluny de la resta de motors econòmics de l’Europa del segle XXI. A més, el ressorgiment d’un centralisme a l’Estat, amb tocs directament heretats del franquisme i maquillat de postmodernitat, s’abraona altra vegada ja no únicament contra els interessos econòmics de Catalunya com a país, sinó al que representa el seu fet cultural, i especialment la llengua.
Amb aquest panorama doncs, se’ns demana als catalans, ja no que votem un partit autòcton, sinó que votem el mal menor tot abocant els fantasmes que uns i altres poden esdevenir pel país; malauradament, l’opció de vot en unes eleccions espanyoles dóna poques coses a decidir als catalans: en primer lloc, perquè els partits autòctons tenen poc pes específic, i allà on poden decidir estan mancats d’ambició; en segon terme perquè les regles del joc estan clarament marcades, i els veritables posicionaments que canviarien l’estatus jurídic, i per tant la base de tota legislació, són infranquejables.
Així doncs, la millor opció és l’abstencionisme actiu. Aquell posicionament realment polititzat, que des de la consciència de país i amb el sentit històric que ens ha donat la convivència durant tants anys dins l’Estat, diu un no rotund a la participació a un espectacle electoral que només pretén reafirmar l’essència bipartidista d’Espanya i que, objectivament, els catalans que no ens sentim gens còmodes en aquest Estat, simplement ens hi hem d’acostumar, ja que per molt que prediquem, votem a qui ens sembli, actuem així o aixà, els nostres plantejaments no tenen espai en la dimensió mental dels polítics espanyols. No hi ha res a fer.
